mans

mans

dijous, 31 de gener de 2013

PSICOLOGÍA Y MÚSICA

La música en sí, es algo tan universal y tan propio del ser humano, que en muchas ocasiones, no nos paramos a pensar ni a sentir que ya es parte de la vida de todos y cada uno de nosotros. 
Es tan antigua como la propia civilización y nos ha acompañado a lo largo de nuestro periplo evolutivo, desde la iniciación del ser humano como tal hasta nuestros días.
Desde los ritos religiosos primitivos, acontecimientos sociales de todo tipo, caza, himnos patrióticos, manifestaciones políticas, y en un sinfín muy extenso de situaciones, la música forma parte de todo en mayor o menor proporción.

Es como un lenguaje universal que no requiere conocimiento de idiomas para entenderla. Todos pueden sentirla y comprenderla, generando emociones diversas, desde las más instintivas a las más cognitivas, desarrolladas y racionales.

Y no solo afecta e influye a los seres humanos, sino a cualquier ser vivo: animales y plantas, generando una atmósfera de equilibrio y paz que consigue amansar a las fieras y hacer crecer con un desarrollo inesperado los cultivos en la biodiversidad controlada.
No existen razas, ni etnias, ni ricos ni pobres, ni otra diferenciación alguna ante los efectos musicales. Nos une siempre en un sentido, que a la vez, tiene una función muy importante: la de emocionarnos.
La música permite un diálogo creativo con nuestro entorno, y a la vez, la posibilidad de expresar sentimientos y necesidades de forma sincera, porque no hay que hablar, solo debemos escuchar y dejarnos llevar.

Y lo más curioso de todo es que aunque haya quién dice que no le gusta, no puede dejar de sentirla por mucho que cierre sus oídos.
En realidad la música no se oye, se siente, y de forma involuntaria e inconsciente. Y ese es su milagro y su beneficio. 
Permitamos que entre en nosotros y que siga haciendo su trabajo como lo ha hecho siempre.



“La música es el arte más directo, entra por el oído y va al corazón.”
Magdalena Martínez. Flautista.

“La música puede dar nombre a lo innombrable y comunicar lo desconocido.”
Leonard Bernstein. Compositor.

“La música empieza donde se acaba el lenguaje.”
Ernst Theodor Amadeus Hoffmann. Escritor, pintor y músico."

dimecres, 30 de gener de 2013

L’ APASSIONAMENT

És una sensació fonamentada en l’entusiasme intens per alguna persona o alguna cosa. 

En un interval d’intensitat de “res a tot” podríem valorar aquest concepte de la manera següent:

• Indiferència: no ens genera cap mena de sensació. (RES)
• Interès: ens motiva a tenir-ho en compte. (POC)
• Apassionament: ens entusiasme i ens ocupa molt del nostre temps. (BASTANT)
• Fanatisme: passió exagerada i amb desmesura per alguna persona o cosa. (EN QUANTITAT EXCESIVA)

El perfil del apassionat esdevé clar i és diferenciable dels que no es mostren en aquesta intensitat de sentiment:

  1. Fàcilment s’emociona o mostra els seus sentiments en una situació desencadenant
  2. Actua per voluntat pròpia i sense obligació per part de ningú per aconseguir el que vol fer o els seus objectius.
  3. Es concentra amb mes rapidesa i el seu rendiment és bo habitualment
  4. Aprofita el màxim possible el temps que te per fer les coses ben fetes i amb eficàcia.
  5. Pot costar-li treballar amb grup per la seva implicació amb el que fa (tendència a aïllar-se).
  6. Se’l ha d’animar a treballar mes en grup i a saber delegar feina als altres.
  7. Es pren les coses molt seriosament.
  8. És ambiciós, dominador i li agrada manar.
  9. Busca la perfecció, i és constant i ordenat.
  10. No és dòcil i te una excessiva confiança en ell mateix.
  11. Li costa acceptar les idees dels altres i a ser tolerant amb les limitacions dels altres.
Com podem veure, el ser apassionat comporta avantatges però també certs inconvenients.
 Ni res es tant bo, ni tot és tan dolent.

El compositor Austríac Franz Peter Schubert deia:
- “Quan totes les esperances del reconeixement o honor son llunyanes, quan la puresa de cor acaba amb el dolor de la nostra ment, quan tothom sembla caminar cegament; nomes aquí la passió s’entén".


dimarts, 29 de gener de 2013

LA ZONA CÓMODA

También se conoce como la ZONA DE CONFORT.
 Es aquella zona en la que estamos inmersos y que conocemos perfectamente, con lo cual, no nos genera malestar en ningún sentido.
 Eso no quiere decir que no tengamos que aguantar determinados estímulos estresantes (tráfico, tensión laboral, relaciones sociales complicadas, situaciones inesperadas del día a día,…) pero los conocemos y no nos afectan más de lo debido. 
Tenemos la seguridad de controlar lo que ocurre y eso nos favorece un estado relativamente relajado. 

Pero esta situación de vida en la zona de confort, tiene un inconveniente: que nos fija sin darnos cuenta a una hiperadaptación excesiva, es decir, a no sentir ni el deseo ni la necesidad de cambiar, aprender o generar nuevas opciones o posibilidades de vida. 

En esta zona cómoda, se pierde el deseo de aprender algo nuevo, de prosperar, de ser ambicioso con lo que puedo conseguir y eso puede resultar muy perjudicial para la evolución personal de cada uno en todos los sentidos. Acomodarse nos hace miedosos, inseguros, y nos auto-convence de que no debemos arriesgarnos. 
Es por ello que debemos plantearnos una alternativa saludable y psicológicamente positiva: avanzar. 

Y es aquí donde entramos en una zona incierta (zona de pánico) en la que no sabemos lo que ocurrirá. Debemos aprender a manejarnos ante las nuevas situaciones que viviremos, con los inconvenientes que conlleva lo desconocido: incomodidad, dificultades desconocidas, decisiones arriesgadas, y los miedos pertinentes que se derivan a partir de las novedades que nos vamos encontrando. 
El objetivo de dar ese paso reside en llegar a ser uno mismo, valorando lo que queremos hacer realmente, librarnos de las imposiciones no deseadas y facilitando la sensación de ser libres con lo que queremos vivir.

Esa evolución es la que nos mantiene motivados y con vida psicológicamente activa, haciéndonos más seguros, felices y luchadores.


Os recomiendo que veáis el siguiente vídeo que no tiene desperdicio alguno. Los datos son los siguientes: ¿Qué es la zona de confort?, ideado por Matti Hemmi, dibujado por Ramón Rodríguez y realizado por Haiku Films. INKNOWATION-Transforming Organizations Through Innovation.





dilluns, 28 de gener de 2013

PSICOLOGÍA Y TEATRO

Son dos disciplinas con muchas características comunes, aunque una se base en emociones, expresiones, representaciones y escenarios reales, y la otra, se base en lo ficticio para mostrar una realidad objetiva.

En un caso, el escenario tiene unas medidas determinadas y un aforo definido, y en otro, es el mundo el escenario y muy numeroso el público asistente.

El Teatro podríamos definirlo como el arte de saber interpretar las emociones, plasmando en cada momento lo que expresa el personaje encarnado por el actor/actriz. Son ellos quién deben adentrarse en la complejidad de sus rasgos de personalidad, prever sus conductas y respuestas, dominar su entorno socio-familiar, y lo más importante, hacer sentir al público todo aquello que se desgaja del personaje interpretado.

La Psicología sería el estudio del sentir y del comportarse, de la forma de interactuar, pensar, expresar y desarrollar la personalidad característica de cada uno de nosotros, en base a conseguir el mayor equilibrio con nuestro entorno y la máxima satisfacción en lo referente a la consecución de nuestras necesidades y a la búsqueda de los objetivos deseados. 

Siempre me ha impresionado esta disciplina artística. Pienso que es muy difícil ser un profesional del escenario, puesto que trabaja con y para las personas. 
Su máxima es ser en todo momento el personaje que interpreta, dejando a un lado todo aquello que siente en realidad y da sentido a su vida. 
No es él o ella, es otro/a.
Me parece increíble dominar esa posibilidad de “ser otro” sin estar necesariamente trastornado.

Y lo más importante es lo que le ocurre al espectador: cuando percibe y visualiza la obra de teatro, puede reflejarse, introyectar, desplazar y sentir con total libertad lo que le apetece, sin ningún temor ni barrera, ya que lo que percibe no es real en razón, pero muy impactante en emoción, y es por ello que puede vivirlo de forma muy diversa.

Que nunca nos falten disciplinas tan efectivas como el arte dramático i/o cómico, que buscando el entretenimiento y la distracción, acaban consiguiendo en muchas ocasiones auténticos y necesarios cambios en nuestros planteamientos personales y salud mental, y a un público entregado que puede dramatizar, tanto como quiera, sin sentirse juzgado. 

A todos los que os dedicáis a ello, muchas gracias por lo que hacéis.


diumenge, 27 de gener de 2013

PSICOLOGIA DELS “BEN EDUCATS” I DELS “ALTRES" QUE NO HO SON

Al llarg de la vida, les persones podem escollir (i a demés lliurament) actuar o respondre amb bona educació o no. No naixem amb una predisposició d’un o de l’altre tipus, mes aviat és que ens anem situant poc a poc segons el que ens han ensenyat, el que hem aprés, el que hem conegut o imitant als que ens envoltaven.

La bona educació es caracteritza quan les respostes expressades son el suficientment respectuoses i/o afables a les maneres dels nostres interlocutors. Si ells no mostren aquesta característica, sempre podem ignorar-los per no entrar en el seu cercle viciós. El que intentem és buscar un tracte adequat, i que allò que fem o diem, no pugui ser mal interpretat, i per tant, no porti a una mala resposta per part de l’altre. Tot i així, sempre hem de poder expressar el que pensem i sentim, sens haver d’amagar-ho ni reprimir-ho. Ben educat no vol dir ser covard, tant sols assertiu.

La mala educació porta a creure en el dret d’intentar aconseguir allò que no es pot per altres vies, sense tenir en compte l’efecte que tindrà la opció escollida. Si aconseguim generar por, ira, intimidació, agressivitat manifesta i altres expressions emocionals similars, també creiem que podem tenir tot el que desitgem independentment dels efectes adversos cap els demés.

El ben educat sol ser pro-social, generós, col•laborador, gregari en general, sap escoltar i comunicar-se, és respectuós, no imposa criteris, demostra una important capacitat auto-crítica, és pacient i tolerant, i difícilment es deixa portar pels seus impulsos.

El mal educat sol ser narcisista, egòlatra, amb aparent desinterès pels temes comuns, imposa les seves idees com veritats absolutes. Son insegurs en extrem, amb facilitat per ferir, amenaçar i fer sentir por. 
No escolten i els hi és molt difícil comunicar-se. No tenen capacitat auto-crítica ni son humils. Els seus impulsos els porten a situacions extremes i poden acabar sols o barallats amb pràcticament tothom que es relaciona amb ells.

Aquests dos perfils, comporten a la vegada els trets de personalitat comentats i de possible patologia relacionada amb l’intercanviï i afectivitat interpersonal. 

Una educació defectuosa com la que he descrit, podria facilitar el desenvolupament de quadres ansiosos-depressius, trastorns severs de personalitat, actituds amb dèficits del control dels impulsos, alteracions psicosomàtiques, trastorns disocials, ........

M’agradaria acabar amb un petit recull de frases fetes al respecte:

“No hi ha persones sense educació, el que hi ha son persones amb bona educació i altres mal educades".

“Quan ens eduquen ens ensenyen que tots hauríem d’esser iguals, però és mes important l’educació en el respecte a les diferències".

“Un ser humà no és mes que el que faci d’ell la seva educació".

“Educació és el que la majoria rep, molts transmeten i pocs tenen".



dissabte, 26 de gener de 2013

LES HORMONES I EL COMPORTAMENT

No fa gaires anys que es va descobrir que les hormones tenien una important influència en el nostre estat d’ànim. I va ser a partir d’aquí quan van començar a fer-se investigacions de les endorfines, també conegudes com “les hormones de la felicitat”.

Sembla ser que quan ens estressem, augmenta el nivell de cortisol, cosa que implica un estat d’alerta i de preparació per l’acció defensiva. Ara be, si s’acumula molt de cortisol, ens passa gaire be el contrari: ens sentim mes cansats i angoixats, amb dificultat per concentrar-nos i amb facilitat per deprimir-nos.

El Dr. Juan Hitzig, professor de Biogerontològia de La universitat Maimónides de Buenos Aires, va estudiar i demostrar la connexió entre la salut del cos i de la ment (psicosomàtica): cada pensament genera una emoció, que a la vegada, mobilitza un circuit hormonal que te una influència en les cèl•lules que te un organisme. A partir d’aquí, va elaborar el que anomena “Alfabet Emocional SARD”. 

Les conductes “S” (serenitat, silenci, saviesa, sexe, son, somriure) promouen la secreció de serotonina; les conductes “R” (ressentiment, ràbia, rancor, resistència, repressió) faciliten la secreció de cortisol.
Les conductes S generen actituds A (ànim, amor, apreci, amistat, apropament); les conductes R promouen les actituds D (depressió, desànim, desesperació, desolació).

Quan mes cortisol acumulem i menor quantitat de serotonina tenim, pitjor estem i tendim a emmalaltir. Es per això que segregar endorfines ens facilita disminuir l’ansietat i superar l’estrès. 

És dons possible modificar els nivells químics de hormones amb un esforç personal i no només amb l’ utilització d’altres substàncies externes al nostre propi laboratori biològic.
Tota aquesta informació s’explica i està continguda en el llibre “La Buena Crisis”, escrit per Alex Rovira Celma, escriptor i economista, llicenciat en Ciències Empresarials per ESADE, i col•laborador de TV3 i “La Vanguardia”."



divendres, 25 de gener de 2013

EL ARTE DE NO ENFERMAR

El Dr. Drauzio Varella, oncólogo, escritor y comunicador, es un crítico acérrimo de las cirugías estéticas y de los tratamientos para mejorar la virilidad. Y lo demuestra con claridad en una de sus frases más célebres:
• “En el mundo actual se está invirtiendo cinco veces más en tratamientos de virilidad y silicona que en la cura del Alzheimer. En algunos años, tendremos viejas de pechos grandes y viejos de pene duro, pero ninguno de ellos recordará para que sirven”.

Para el Dr. Varella, la prevención es de una importancia capital y nos aporta unos puntos con los que podemos intentar evadir la enfermedad:
1. SENTIMIENTOS
Hablemos de lo que sentimos y de lo que nos emociona sin reprimirlo, ya que con el tiempo, esta represión nos conduce a desórdenes somáticos y a graves trastornos funcionales.
2. DECISIONES.
Aprendamos a renunciar y a perder algunas opciones para ganar otras. No sigamos anclados a la duda, y por lo tanto, a la indecisión y ansiedad de anticipación, con la preocupación que esta situación nos genera.
3. BUSCAR SOLUCIONES
No nos fijemos en en lo negativo. Huyamos del pesimismo. Somos lo que pensamos y sentimos, y la energía negativa se acaba trasformando en enfermedad.
4. NO APARENTAR
No disimulemos nuestra auténtica realidad. Fingir es muy perjudicial. No vivamos de lo que esperan los demás de nosotros, sino de lo que somos y tenemos.
5. ACEPTARSE
Neguemos el autorechazo, potenciando la autoestima y siendo nosotros mismos. Dejemos atrás los celos, las competiciones constantes y el ser destructivos.
6. CONFIAR
Hagámoslo para comunicarnos y relacionarnos de modo más estable y duradero.
7. ESCAPAR DE LA TRISTEZA
El buen humor y la alegría mejoran nuestra salud y nos evitan trastornos disfuncionales.
Creo que estas pautas, en tanto y cuanto sean posibles de aplicar, nos permitirán mejorar nuestra cualidad de vida. Intentemos aplicarlas y lo agradeceremos. Creo que es una buena receta Dr. Varella.


dijous, 24 de gener de 2013

TRASTORN DE PERSONALITAT MÚLTIPLE

Actualment es coneix per: TRASTORN D’IDENTITAT DISSOCIATIU.
Segons el DSM-IV-TR, es basa en la presència de dos o mes identitats o estats de personalitat, cada una amb un patró propi i relativament persistent de percepció, interacció i concepció del entorn i d’un mateix. Al menys, dos de les possibles identitats, controlen recurrentment el comportament de la persona. Existeix una incapacitat manifesta per recordar informació personal important (massa extensa per poder ser explicada per l’oblit corrent).
Tot es centra en la “dissociació”, que és un mecanisme de defensa que ens permet que l’identitat, la memòria, les idees, els sentiments o les percepcions pròpies, es trobin separades del nostre conscient i no puguin ser recuperades voluntàriament. 

A part de que la persona amb trastorn d’identitat tingui una predisposició determinada, per patir aquest trastorn s’ha de donar un trauma desencadenant que provoqui la possible dissociació, i a demés, que es vagi repetint en un cert interval de temps. També s’ha de saber que els canvis de personalitat que te la persona que pateix aquest trastorn, fan de la seva vida un caos complexa i caòtic de difícil solució, per que s’ajunten característiques de les diverses personalitats que pateix, motiu pel qual, en ocasions, se’ls considera com possibles quadres psicòtics. 

Entre d’altres, es produeixen uns símptomes similars:
• De tipus físic: mal de cap, tensions, ....
• Amnèsia, distorsions en el temps
• Despersonalització (estar com separat d’un mateix)
• Desrealització (sensació d’irrealitat)
• No reconeixement del que ha passat ni record del que s’ha produït
• Alteracions del estat anímic segons la personalitat que s’adopta

El control del cos es transfereix d’una personalitat a l’altre, però la persona en el seu conjunt, està fora del contacte amb la realitat. La causa pot ser originada a la infància, ja que abusos en aquesta edat poden provocar el desdoblament de las personalitats per poder suportar els traumes soferts.


És un trastorn greu i crònic que pot resultar invalidant i generar incapacitat.

dimecres, 23 de gener de 2013

LA PSICOLOGÍA DEL RUMOR

El rumor es una suposición, habladuría o especulación sin ningún tipo de fundamento, que nos vamos pasando de unos a otros y que acabamos completando con nuestras opiniones personales, deseos, creencias y detalles particulares, con lo cual, acaba siendo muy distinto lo que partía de un principio a lo que es al final. El problema empieza cuando lo avivamos, es decir, cuando no lo cortamos de raíz y seguimos la cadena de transmisión. Puede causar un daño terrible, puesto que normalmente los rumores se creen y establecen opiniones respecto a quienes van dirigidos o de los que ha partido dicho rumor.

Por otra parte, solemos escondernos al hablar de rumores, ya que la verdad no está contrastada, y si antes se conseguía propagar rápidamente, en la actualidad y con las redes sociales, su efecto puede ser devastador (siempre y cuando sea más negativo que positivo). Hay un alto porcentaje de masa social que cree firmemente en ese rumor y así lo va trasmitiendo “boca a boca”.
El rumor, es un arma potente y muy eficaz, pero de doble filo, ya que tanto puede ayudarnos como hundirnos sin remisión. Puede contener falsas informaciones, perjuicios personales, actitudes vengativas, e incluso necesidades ocultas hacia un determinado fin.
Es por ello que deberíamos mostrarnos algo escépticos con los rumores, no creerlos y plantear una crítica alternativa en base a una comunicación, que al ir pasando de unos a otros, se ha contaminado y ha perdido mucha solidez por los aportes subjetivos que entre todos, hemos ido añadiendo.
Allport y Postman, a partir de las investigaciones de McGregor (1938) proclamaron su Ley Básica del Rumor. Para McGregor la influencia de los factores subjetivos en una predicción está limitada por el grado de ambigüedad de la situación-estímulo así como por la importancia de la predicción de los hechos implicados. 

Vamos a ver la Ley Básica del Rumor:
R (rumor) = I (importancia) x A (ambigüedad)

- El rumor debe ser relevante para emisor y receptor, y su explicación debe ser ambigua, hecho indispensable para que pueda crearse sin una actitud ciertamente contrastada.
A partir de ahí, cuanto mayor sea la magnitud de las variables (I / A), mayor será el rumor y el nº de personas implicadas. De ahí su gran influencia y también su gran poder de manipulación de masas.


dimarts, 22 de gener de 2013

LA SOLEDAT

És la situació a la que arribem quan no ens relacionem ni estem vinculats amb ningú, i pot ser VOLUNTARIA, quan l’escollim per decisió pròpia, o REACTIVA, quan ve per la reacció dels demés respecte a nosaltres i ens deixen de costat. 

La soledat en si, o la falta de contacte i comunicació amb els altres, es fins i tot positiva i ens pot ajudar a prendre decisions importants, a conèixer-nos mes, i a ser mes independents, però a la vegada, quan passem molt temps sols, pot originar-nos problemes emocionals i conductes reactives complicades de solucionar. No és el mateix escollir estar sols que haver-hi d’estar.

Una soledat no desitjada i de llarga durada ens pot portar a tenir problemes d’ansietat, distorsions de la percepció i del temps, depressió, i altres símptomes prou importants com per mirar d’evitar-la. Això no vol dir que altres essers humans no la visquin amb profit i al llarg de quasi be tota la seva vida (monjos, eremites, .....).

La soledat que em preocupa és la que s’origina amb l’aïllament emocional, i és la que s’experimenta tot i tenint un grup de referència (amics, família, companys) que intenta recolzar-nos i donar-nos suport. I ens sentim sols quan no tenim a qui estimar, a qui expressar el que sentim, a un grup de pertinença, a algú que ens necessiti i/o desitgi, a persones amb interessos i hàbits similars als nostres.



Busquem el que ens fa feliços de debò, rodejant-nos dels que ens estimem i ens aprecien, tot i que a vegades, no ens ho posi gens fàcil les circumstàncies que ens envolten. Estar sol sense haver-ho demanat és molt dur, i no li desitjo a ningú, creieu-me. Ja ho deia Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870): “La soledad es muy hermosa... ......... cuando se tiene alguien a quien decírselo".


dilluns, 21 de gener de 2013

ELS TRASTORNS D’ANSIETAT (TA)

Primer hauríem de definir l’ansietat, i és una emoció comuna en el ser humà basada en la reacció i/o defensa en front a un possible perill o amenaça. És per això que l’ansietat ens ajuda a adaptar-nos al nostre entorn, i és per tant necessària. Això si, un excés d’ansietat és molt negatiu i aleshores, comencem a parlar de patologia i dels Trastorns d’Ansietat com a tals.
En general, els TA es manifesten amb varietat de símptomes de 3 tipus:
1. COGNIITUS
inseguretat, preocupació, por, sensacions d’incapacitat-inferioritat, dificultats d’atenció-concentració, dubtes i desorganització.
2. MOTORS:
 tremolors, hiperactivitat, paralització, evitacions, dificultats d’expressió i falta de precisió amb moviments.
3. FISIOLÒGICS:
 palpitacions, taquicàrdies, ofec, hipertensió, mareig, vòmits, suor excessiu, cefalàlgies i fins i tot, desmais.

Un dels mes freqüents és la crisi d’angoixa o atac de pànic, i és l’aparició aïllada i temporal de por o malestar de caràcter intens, en absència de perill real, que pot acompanyar-se de multitud de símptomes (ja explicats abans), d’inici brusc i ràpidament arriba a la seva màxima expressió, inclòs amb una sensació de greu perill o de poder morir. Els que la pateixen, parlen de que a part de sentir que es morien, tenien l’ urgència d’haver de marxar o fugir el mes ràpid possible del lloc en el que s’havia produït la crisi. Hi ha 3 tipus de crisi d’angoixa:
INESPERADES, o no relacionades amb estímuls situacionals
SITUACIONALS, desencadenades per estímuls ambientals
PREDISPOSTES, a partir d’una situació determinada

La prevalença del TA en la població general oscil•la entre el 1 i el 2%.
Els membres de les famílies amb antecedents de TA, tenen unes 8 vegades mes possibilitats de patir-les que les que no en tenen. Son definicions i dades que ens mostra el”Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals” DSM-IV.

Com podeu veure, son quadres seriosos i que es caracteritzen per la gran quantitat de patiment que comporta el desenvolupar-los. És per això que, en molts casos, cal l’ajut professional per tal de no ser derrotats per aquests enemics tant perillosos com els TA. No els patiu sense fer res, amb por o amb silenci. Lluiteu i camineu amb força, convicció i mirant sempre endavant.


diumenge, 20 de gener de 2013

INTERPRETACION DE LOS SUEÑOS

Solemos soñar entre 3 y 5 veces cada noche, pero recordamos únicamente el último sueño que hemos tenido, y depende también del momento en que nos despertamos (mucha gente no suele recordar lo que sueña).

Podemos tener sueños referentes a situaciones que nos producen o podrían producirnos satisfacción (tener determinadas cosas, estar con según que personas, tener una vida plácida,…). Otro tipo de sueños son los premonitorios, referidos a situaciones de futuro que podemos encontrarnos y que nos sugieren posibilidades de acción o de tener algunas cuestiones en cuenta. También existen los sueños fronterizos, normalmente sin interés interpretativo y que se producen asociados con situaciones vividas en el día a día.
En lo que a la interpretación de los sueños se refiere, deberíamos tener en cuenta unos criterios:
• Detallar el contenido del sueño lo más exacto posible, sin añadir ni eliminar nada de lo que recordemos.
• Asociar lo soñado con la personalidad y conocimiento que tenemos de la persona que sueña.
• Intentar relacionar los elementos básicos del sueño con los acontecimientos vitales de la persona en un proceso de libre asociación.
En general, existen unos elementos universales en los sueños que nos ayudan a la interpretación, y que pueden categorizarse como un diccionario de sueños. Como ejemplo explicaré algunos de ellos, o dicho de otro modo, que significa soñar con ese elemento (del “Gran Libro de los Sueños” de Emilio Salas):
AGUA; simboliza la vida, los sentimientos, la fecundidad y la abundancia.
FUEGO; simboliza el espíritu y todo lo espiritual.
VOLAR; es elevarse, llegar a algo superior a nivel del pensamiento y de la imaginación.
VIAJAR; necesidad y/o deseo de cambiar aunque no se consiga.
TEMPESTAD; presagios de que el destino nos pone a prueba.
PÁJAROS; simbolizan el alma y el ansia de libertad.
ANIMALES; representan las cualidades o defectos que observamos en los demás.


Hay muchísimos significados y cientos de simbolismos, pero recordemos que los sueños son sólo una puerta más al universo infinito de nuestro cerebro, y a su vez, un estrecho pasillo que conecta el consciente con el inconsciente.


dissabte, 19 de gener de 2013

LA PSICOTERÀPIA

És la feina terapèutica que realitzem amb les persones per tal d’intentar reconduir el seu malestar emocional, millorant una capacitat necessària, o be suggerint estratègies o alternatives per mirar de resoldre el seus problemes. Existeixen moltes possibilitats, diversitat de tècniques, línees de treball i Escoles bàsiques troncals de les quals ens nodrim.
La psicoteràpia és una combinació de ciència, creativitat, intuïció i art. L’experiència en aquest àmbit és inqüestionable, ja que no és pot generalitzar gaire be mai (no hi ha dues persones iguals tot i que tinguin problemes similars). Això és el que fa que aquesta feina sigui especial, intensa, vocacional i única. Treballem amb persones, cara a cara, intercanviant i movent emocions de tot tipus, comunicant-nos, construint i projectant constant i contínuament, sense poder conformar-nos mai a no seguir lluitant per millorar. La confiança i la comunicació son elements a tenir molt presents: sense ells, res no pot funcionar. 

Els psicoterapeutes no son jutges, ni policies, ni capellans. Tenen el seu propi rol i una feina molt determinada, que podria definir-se quasi com una recepta culinària:
• Escoltar molt
• Entendre el que es pugui
• Parlar el just i el suficient
• Suggerir opcions sense imposar-les
• Aconsellar obertament en base al que pot fer la persona que ens consulta
• Acompanyar, respectar i valorar les creences de cada persona
• Evitar generar dependències i admiració en els que ens confien el que els passa
Un terapeuta també és un ser humà i pot equivocar-se, però això no el disculpa ni l’eximeix de la seva responsabilitat de seguir fent el que pugui per la persona que s’ha posat a les seves mans. Mai és fàcil i sempre te la sensació de que podria haver-ho fet abans i/o millor. Fa el possible pel benestar de l’altre, tot i que en ocasions, els resultats no puguin ser els que s’esperava. En te prou amb un petit somriure d’agraïment per continuar amb motivació e il•lusió. La gent se’n adona de tot. La gent, sap el que vol, i nota el que fas. Cuidem-los i fem-ho be. 

De tot cor i amb tot el meu respecte, agraeixo als meus companys la feina que fan i a les persones que confien en nosaltres per intentar millorar. 

Gràcies a tots



divendres, 18 de gener de 2013

EL MASOQUISMO EMOCIONAL

No tengo ninguna duda al respecto: no solamente existe, sino que también lo padece un cierto porcentaje de la población. Lo definiría como una adicción al dolor, no a nivel físico, pero si en el ámbito psicológico. Quienes lo padecen se sienten constantemente desasosegados, con sufrimiento hacia ellos mismos o hacia los que quieren y les rodean. Siempre se les ve preocupados, ocasionalmente ausentes, desanimados, pasivos con pesimismo recalcitrante y muy poca dosis de humor. No tienen sueños ni aspiraciones y han olvidado la satisfacción de plantearse opciones de mejora. No viven la vida, sobreviven como soldados agotados de tanto luchar para no conseguir nada. Incluso parece que se han insensibilizado al dolor. Su expresión es vacía, fría y lejana. Tienden a la introspección y a aislarse siempre que pueden. Fingen estar adaptados pero intentan pasar totalmente desapercibidos. No disfrutan con nada ni de nadie.

Podríamos pensar que pueden ser depresivos, pero en este caso, hay un síntoma fundamental, parece que deseen seguir en esa situación y se esfuerzan por mantenerla, como si la necesitaran. 

Es por ello que entiendo el masoquismo emocional como una adicción, y debería tratarse como una enfermedad. 

Son personas que no tienen problemas, parece que los buscan. Nunca se alegran de nada, solo disimulan. Pasan una y otra vez por los mismos malos tragos y parece que no aprenden. No reaccionan, y aceptan todo lo que les ocurre sin plantear estrategias de mejora. Viven en un pozo profundo donde no son capaces de ver, oír, tocar, sentir ni notar nada que pueda alegrarles. Están ahí sin esperar nada, solo a que siga pasando el tiempo de la misma forma que ha sido siempre. 

Y este problema es difícil de resolver porque la persona no suele ser consciente de lo que le pasa, y los que le rodean, tampoco, con lo cual, persistirá su malestar de forma indefinida, hasta no se sabe cuando.




DORMIR I SOMIAR: UNA NECESSITAT BIOLÒGICA

A partir dels treballs dels Drs. Eugene Aserinski i Nathaniel Kleitman, descobridors del son REM, es van diferenciar 2 estats en el procés de dormir:

1. El SON LENT; ocupa aproximadament el 75% del total dormit. És relaciona amb el descans somàtic (el to muscular, el ritme cardíac, la tensió arterial i la temperatura corporal van disminuint) i amb una òptima situació de repòs. Te 4 fases:
1.1 Fase I - Adormiment
1.2 Fase II – S’arriba a partir dels 5 o 10 minuts d’adormir-se
1.3 Fase III – Son de nivell mig (a partir de la mitja hora)
1.4 Fase IV – És la de son profunda pròpiament dit

2. EL SON RÀPID; el pols i la respiració son irregulars; es produeix el son REM. Hi ha un consum d’oxigen cerebral augmentat, i es on realment es somia.
Al dormir, s’alternen el son lent amb el ràpid, en intervals d’uns 100 minuts que es repeteixen 4 ó 5 vegades per la nit. Sembla ser que el son lent apareix en primer lloc, després ve el ràpid, que és on es produeixen els somnis. 

I és aquí on comença a tenir importància l’ interpretació del que somiem. I per acabar, m’agradaria parlar dels trastorns del son mes freqüents, i son els següents:
INSOMNI: Afecta “aprox.”al 15% de la població de forma habitual, i quasi tots hem patit ocasionalment dies d’insomni.
INSOMNI DE CONCILIACIÓ: És el degut a dificultats per poder iniciar el son.
INSOMNI INTERMITENT: Apareix quan ens despertem intermitentment durant la nit.
DESPERTAR PRECOÇ: Ens despertem abans de que haguem de fer-ho, molt vinculat a un excés d’ansietat.
HIPERSOMNIA: Un llarg son, molt per sobre de la mitjana que caldria esperar.
NARCOLÈPSIA: S’entén com l’excés de somnolència severa e incontrolable que ens passa durant el dia.


dijous, 17 de gener de 2013

EL SÍNDROME DEL “WHATSAPP"

Las revoluciones tecnológicas de la comunicación están llegando a unas cotas de aceptación increíbles, pero eso también conlleva necesariamente una responsabilidad: la de no dejarnos asfixiar por los nuevos avances que se suceden ininterrumpidamente sin darnos tiempo suficiente para digerirlos de forma adecuada.

Podríamos decir que en poco tiempo, nos cuesta mucho prescindir del WhatsApp, y que es muy posible, que antes de lo que nos creemos, empiecen a producirse consecuencias enfermizas derivadas por un mal y excesivo uso.

Eso es lo que llamo el Síndrome del WhatsApp:
• Ansiedad máxima cuando no tengo a mano una toma de corriente alterna para enchufar el cargador
• Ansiedad máxima cuando antes de 2 minutos no me ha contestado mi interlocutor (está con otro/a, pasa de mi, le soy indiferente, ¿qué le he hecho?...)
• Algias, neuralgias y cefaleas por estar concentrado en una mini pantalla la mayor parte del poco tiempo libre del que dispongo
• Inquietud, nerviosismo y tristeza, derivados de las supuestas largas esperas hasta que, por fin, me responden
• Humor irritable cuando debo dejar de atender mi móvil para hacer otras tareas también necesarias
• Alteración de la percepción ante un mundo que me pasa desapercibido por estar totalmente rendido al mundo de mi android
• Aislamiento social físico substituido por mi amigo y compañero comunicativo virtual
No deberíamos tomarnos tan en serio esta aplicación. Nos ha desbordado y eso no puede ser bueno. 

Quizás nos ayudaría un poco relajarnos en un sentido general y aprender a disfrutar más del WhatsApp que a sufrirlo. Controlemos su uso y démosle el valor que tiene, sin que controle nuestra vida. Aprendamos de nuestros síntomas para saber lo enganchados que estamos y usémoslo correctamente porque es muy útil, pero nunca debería llegar a ser imprescindible.


L’INDIFERÈNCIA EXTREMA

És l’actitud malaltissa de no mostrar interès per res, per ningú o per cap objectiu a desenvolupar. És la falta absoluta i total de motivació, il•lusió i/o desig per qualsevol activitat, possibilitat o opció que podem tenir en el nostre dia a dia. De fet i resumin-t’ho, seria quasi com està mort en vida, l’absència del res, l’anestèsia absoluta per decidir, crear, construir i sentir. M’esgarrifa només de pensar-ho.

És potser la sensació que mes ens aïlla del resta de essers humans, de les emocions, de la socialització. És un vuit absolut que no ens genera cap resposta emocional, tant respecte a nosaltres mateixos com respecte als altres.

L’indiferent és com una ànima en pena que camina sense rumb, sola, sense cap meta ni objectiu i sense un destí conegut. Per això dic que és com estar mort en vida.
Certament és difícil mostrar aquest grau d’indiferència, i freqüentment, mal utilitzem aquest terme per definir un interès reduït o una poca motivació, per això no ens adonem del error que cometem al dir que ens és indiferent, o que tal o qual opció no ens importa gens, que ens és igual.

Sempre i per poc que ens importi, tenim una certa tendència a decantar-nos per quelcom, tot i que no en siguem prou conscients.

Per molt que ens costi, fugim tant aviat i despresa com puguem de la sensació d’indiferència extrema. Amb ella, no som res, és com si no existíssim, no trobem cap sentit a canviar, a viure o a aprofitar el que ens anem trobant al voltant nostre. 

No la hem de deixar créixer. És un càncer que s’ha d’eradicar. No li dediquem ni un segon d’atenció. Extingim-la sense contemplacions. A la llarga, ho agrairem.


dimarts, 15 de gener de 2013

ES POT RECONDUIR UNA RELACIÓ DE PARELLA?

És una pregunta que gaire be tothom s’ha fet, en un moment o altre de la seva vida, però que molts pocs han pogut contestar de forma afirmativa. I és que el mes freqüent, és creure que NO. El motiu principal radica en la pèrdua de confiança respecte al altre, en no tenir il•lusió, en estar cansat de tornar a intentar buscar comunicació i diàleg, en fi, que tot se’ns fa costa amunt i no ens veiem amb prou forces. Deixem de creure en el que ens havia portat a desitjar estar amb l’altre, i pensem que hem sigut excessivament il•lusos amb el que teníem fins aleshores. Arribar aquí, implica la resposta NO. No podem reconduir la relació de parella.

Però si ens ho mirem d’un altre manera, la resposta podria ser diferent. En lloc de pensar en el error que hem comés, recapacitem sobre el que no hem fet:
• Ens hem dit tot allò que calia?
• Hem sabut escoltar a l’altre?
• Ens ha mancat molta comunicació?
• Hem deixat entrar a un altre persona en la nostra vida?
• És la ràbia o la ira la que ens allunya cada cop mes?
• Hem tolerat tot allò que podíem aguantar?

Hi ha moltes mes preguntes que caldria que ens féssim abans de deixar de lluitar. El problema és que l’esgotament que ens ha produït el fracàs emocional, ens porta a no ser fiables en l’elecció de la millor opció: mira de cosir-nos el cor i no plorar tant una pèrdua, que en algun cas, podria no arribar a produir-se. No veiem tan sols el que ha fet malament el altre, si no som capaços de veure els errors que hem pogut fer. Diguem el que pensem sense aturar-nos, però cuidem les formes de dir-ho. Aprenguem a escoltar i a valorar també el que l’altre necessita, independentment del que pensem. És molt fàcil convidar a un altre a ocupar el lloc que hem perdut. No reaccionem nomes per la ràbia o la ira acumulada durant la relació, ja que ens emboirarà mes del compte. Valorem si tenim la capacitat de tolerar una mica mes allò que no ens agrada.

Fent això, és possible que la resposta sigui SI

Intentem cosir-nos el cor i continuar, com quan de petits la mare ens cosia el “osito” que al trencar-se ens havia fet sentir que ja no el veuríem mai mes.


dilluns, 14 de gener de 2013

LA PACIENCIA

¿Qué definición se esconde tras esa palabra?
La rapidez con la que hoy en día transcurren los acontecimientos, nos dificulta poder disfrutar de forma adecuada de los buenos momentos. Las situaciones vividas nos pasan por delante sin darnos cuenta y sin aprovecharlas como podríamos hacerlo. Algunas de ellas deberían satisfacernos pero no es así, ya que no tenemos paciencia.

La paciencia sería la capacidad de dedicar nuestra atención a lo que ocurre de un modo equilibrado, es decir, ni por exceso ni por defecto. 

Por exceso, entraríamos en el posible matiz de ser pasivos, sin impulso, excesivamente conformistas y desmotivados por intentar vivir las situaciones con pasión y emoción.
Por defecto, nos catalogarían como impulsivos y superficiales, caracterizados por la prisa, la dispersión y la ausencia de criterio fiable ante la vida.

Por ello la paciencia debería ser un compendio de características más definidas:
• Tolerancia hacia nosotros mismos y los demás, pero no dejar de tener en cuenta nuestros derechos.
• Saber esperar el momento adecuado para actuar, pero siempre haciendo algo que nos satisfaga.
• Escuchar antes para decir después.
• Valorar adecuadamente las opciones para elegir la mejor e intentar desarrollarla.
• Buscar la mejor manera de hacer las cosas, sin posponerlas eternamente por autoengaño justificativo.
• Ser paciente no debe ser el escudo del pasivo, sino la espada del justo.
• Debe conducirnos al placer de lo “bien hecho” y no al malestar derivado de las prisas excesivas.
Ya lo dice el refrán: “La paciencia es la madre de la Ciencia”. Por algo será.



diumenge, 13 de gener de 2013

TRASTORNS ALIMENTARIS: EL CONTINUM ANORÈXIA-BULÍMIA. 2ª PART: BULÍMIA

Comporta atracaments compulsius de forma recorrent. L’ ingesta alimentària és molt superior a la necessària i es fa en un breu interval de temps. L’afectat sent que NO pot controlar aquesta ingesta d’aliments. És per això que, sovint, aquest trastorn s’acompanya d’uns sentiments de culpa, que es tracten de reduir amb actituds controladores variades com: vòmits, laxants, excés d’exercici, diürètics, dejuni, etc. Aquests atracaments es donen, al menys, un parell de cops per setmana en un període no inferior a 3 mesos. També segons el DSM-IV, hi ha 2 subtipus:
1. PURGATIU, si hi ha vòmits regulars i/o utilització de diürètics i laxants.
2. NO PURGATIU, si l’afectat fa dejuni, exercici excessiu però no altres mides mes extremes.

Les estadístiques parlen en general d’una incidència del 0,1 al 2% d’adolescents en possible situació de bulímia (això tenint en compte que el grup de risc mes alt oscil•la en l’ interval d’edat de 10 a 19 anys). Son dades referents a la població específica d’adolescents, en una prevalença de 10 a 1. En població general disminueix a 18 a 1. Segueix sent una malaltia mes freqüent en dones que en homes, i la relació establerta és de aproximadament 33 a 1.

Igual que en l’altre trastorn alimentari, no el passem per alt i recordem que la prevenció a temps, és la millor opció per poder superar-la.


TRASTORNS ALIMENTARIS: EL CONTINUM ANORÈXIA-BULÍMIA. 1ª PART: ANORÈXIA.


Comporta tenir un pes corporal per sota del que caldria en funció de l’alçada i l’edat. Pot haver una pèrdua de pes molt considerable, que en total, no arribi al 85% del pes esperat. Quasi be sempre existeix una por a guanyar pes, probablement degut a l’alteració de la percepció de la figura corporal. Fa molts anys l’anomenaven la malaltia de les 3 “a”: aprimament, amenorrea (absència del cicle menstrual) i apetència cero. Aquestes dades que aporta el DSM-IV, parla de 2 subtipus definits:
1. RESTRICTIVA, no hi ha regularment ni afartament compulsiu ni purgacions.
2. COMPULSIVA-PURGATIVA, es donen els vòmits i l’ utilització de laxants
.
És un malaltia molt greu, ja que l’afectat no te cap consciència del que li està passant, i pot arribar a un extrem de desnutrició alarmant que pot provocar-li fins i tot la mort. L’ incidència de l’ Anorèxia a nivell mundial és 1 / 100.000 (en població post-pubertat i adolescència), passant a 1 / 100 en els Països Occidentals. Els Estats Units tenen una prevalença d’un 0’48% entre els adolescents de 15 a 19 anys (el mes habitual).

Tot i que és una malaltia que afecte mes al sexe femení, s’hauria de tenir en compte que en els últims 5 anys, s’han doblat els casos en referència a població masculina. Les estadístiques expliquen que la mitjana actual és aproximadament de 90% en dones i 10% en homes.

Només una adequada prevenció i una intervenció a temps pot ajudar a superar-la amb certes possibilitats. No ens quedem de braços creuats i no confonguem l’ Anorèxia amb una “mania” d’adolescents, desenvolupada per no menjar massa ja que així es veuen mes atractius. Pot ser un greu error que podem pagar molt car. Veieu-ne exemples esgarrifosos de fins on es pot arribar.


dissabte, 12 de gener de 2013

EL DESAMOR

Es la sensación que tenemos cuando entramos en el vacío afectivo producido por una rotura en nuestra relación afectiva. Se rompe el esquema de vida emocional por el que habíamos apostado, perdemos la ilusión, la sensación de engaño nos invade y nos seca por dentro la desidia, la pena y el dolor. Es una caída sin fin por un pozo infinito que nos impide reaccionar, y nos ahoga con una fuerza aniquiladora.

Pensamos entonces que nada vale la pena, que todo ha terminado y que el tiempo puede ser eterno e insufrible. Percibimos las cosas de modo distinto y no podemos disfrutar ni satisfacernos por más que lo intentemos. Nada nos consuela y llegamos a desear el dejar de existir. Creemos que no vamos a superarlo y que ya nada tiene sentido.

Es entonces cuando deberíamos plantearnos una opción de reacción. Lamentarse no va a ayudarnos, como tampoco lo hará el aislarnos y encerrarnos en nuestra propia pena. 

Reaccionemos y pronto. Cambiemos lo que solemos hacer de forma inmediata: no ir a los mismos lugares, abrirnos a nuevas posibilidades de ocio, conocer a gente nueva, cambiar nuestro estilo de vida en lo posible, arriesgarnos más en nuestras decisiones, y probar todo aquello que nos brinde oportunidades de satisfacer nuestra voluntad. Seamos permisivos con nosotros mismos sin menospreciar a los demás, no generalicemos lo que nos ha ocurrido, confiemos de nuevo en lo que somos capaces de hacer y sentir, y que no pueda abatirnos la derrota de un lazo afectivo terminado. 

El tiempo es nuestro mejor aliado, pero sólo si sabemos apreciarlo en base a lo que sentimos, ya que puede pasar de ser algo efímero y puntual a un refuerzo duradero y sin igual.




dimecres, 9 de gener de 2013

LA SÍNDROME DE “DIÓGENES” (SD-AC)

És un trastorn també conegut pel nom d’acumulador compulsiu (AC). Es dona quan la persona o persones, acumulen i guarden tot allò que troben (llibres, roba, objectes, etc) pensant que pot tenir un valor en un moment determinat, fins el punt d’anar reduint en forma progressiva i constant el seu espai físic vital.

La persona, es va aïllant del seu voltant i cada vegada es descuida mes a nivell personal i físic (higiene pròpia, neteja general). Son persones que tenen sensació de soledat i poden haver desenvolupat un trastorn depressiu, o també poden haver patit una mort propera, una separació y fins i tot, problemes econòmics mes o menys severs.
El problema mes greu associat a aquesta patologia és la falta de consciència de malaltia del afectat, cosa que no el predisposa a ser ajudat. És per això que s’ha de tenir en compte els símptomes visibles per veure el nivell d’afectació, i saber si és una manifestació inicial lleu o va evolucionant a un quadre cada cop mes patològic. Entre d’altres, cal tenir en compte els següents punts:
• Excessiu aïllament voluntari
• Evitar sortir de casa si no és indispensable
• Comportament malhumorat i poc amistós
• Rebuig d’ajuda vingui de qui vingui
• Problemes amb el veïnat per l’actitud del afectat

Si sabeu d’ algú que pot tenir aquest problema, és convenient informar-ne a la família i buscar ajuda professional per tractar de solucionar-ho.


DEPENDENCIAS AFECTIVAS (DA)

Las DA son trastornos vinculados a las emociones y a la capacidad para establecer lazos afectivos con las otras personas. Se las considera una subclasificación de los Trastornos de la Personalidad, lo cual implica que pueden tener un patrón crónico y estable en la vida de la persona.

Las DA se caracterizan principalmente por la necesidad de estar vinculados a otras personas y por un gran miedo a la pérdida y a la soledad. Los que las padecen, buscan estar siempre en pareja puesto que no soportan el hecho de no sentirse queridos, y eso les dificulta enormemente el poder vivir solos, soportando incluso situaciones de relaciones muy negativas y desaconsejables antes que romper ese vínculo que tanto necesitan. No son capaces de mostrarse independientes y buscan la aprobación y aceptación social en todo momento.
Pueden mostrar emociones diversas al no obtener lo que necesitan (ira, rabia, desesperación, temor, culpa,…) y una baja autoestima que les hace parecer depresivos y con falta de iniciativa. Son inestables a la hora de comportarse y cambian rápidamente su humor cuando obtienen lo que desean: sentirse queridos y, a la vez, cuidadores del otro.

Normalmente los dependientes afectivos no consiguen mantener una relación estable, puesto que acaban asfixiando al otro por su control excesivo (celos, exigencia de explicaciones, desconfianza,…) y el sufrimiento que experimentan ante la reacción de su pareja, les lleva a actitudes depresivas que se van repitiendo a lo largo de su vida.

Es conveniente trabajar las DA para reconducir la vida afectiva de los afectados, ya que si no lo consiguen, su calidad de vida dejará mucho que desear y el sufrimiento será un continuo compañero de viaje. La forma de hacerlo es aumentando la autoestima, desarrollando la independencia de campo, produciendo respuestas asertivas y mejorando la confianza, tanto respecto a si mismos como en los demás.


dimarts, 8 de gener de 2013

L’ENVEJA

Tot allò que produeix tristesa o malestar pels èxits dels altres, o be com desig d’allò que no es té, podem definir-ho com enveja. Però jo penso que l’enveja va mes enllà. Crec que no és únicament això el que la defineix, sinó també el fet de que, l’envejós, gaudeix amb el patiment i malestar de l’altre. No en te prou amb tenir o sentir el mateix que l’altre, ha de veure’l malament i perdut per sentir-se satisfet. És un sentiment negatiu, destructiu i altament letal.

L’enveja distorsiona la percepció del que la pateix, facilita l’inventar coses inexistents per desacreditar, mentir, odiar, i viure procurant fer tot el mal que sigui possible. Per mi, és un dels patiments mes grans que podem tenir, i a la vegada, és un gran patiment que pot provocar en els demés.

Desfer-se’n, és molt difícil, i molts cops no som capaços de detectar l’enveja en els altres. Tot i així, soc de l’opinió de no ser mai negatiu per difícil que sigui abordar-la i mirar de solucionar-la per que ens afecti el menys possible. 

Una frase que anima això que comento és:
• “Abans de criticar-me, intenta superar-me. La teva enveja alimenta el meu ego i em fa mes fort” (Boritweeter).

Mirant-t’ho així, penso que la següent il•lustració és molt adient en aquest aspecte.


diumenge, 6 de gener de 2013

L’AMISTAT

Tota la grandesa d'aquest món no val el que un bon amic”.

L’amistat, és una de les relacions afectives i interpersonals mes comuns de la nostra vida. Ens unim als amics per molts motius: interessos comuns, empatia, satisfacció per compartir, mateix gust per activitats diverses, etc. Però el millor de tot, és que som nosaltres els que escollim els amics. No ens obliga ningú ni res a tenir-los ni a suportar-los, hi son per que volem. Els hi expliquem les nostres coses (somnis, expectatives, desitjos, pors, idees, .....) i els fem partícips de la nostra vida en tots el seus sentits.

És un gran regal tenir un amic verdader, un luxe que no s’ha de desaprofitar mai. I és per això que els hem de cuidar, perquè no els falti res que no volem que ens falti a nosaltres; per que sentin la nostra estima com volem sentir nosaltres l’estima del demés; per acompanyar-los i escoltar-los com volem que facin amb nosaltres.

La verdadera riquesa no la dona els diners ni els fets que expliquem; ve per la gent que ens estima pel que som. Podríem acabar dient que son tant rics com bons amics tenim. Tothom que ho intenta pot acabar sent molt ric. No ens conformem en seguir sent pobres.


dissabte, 5 de gener de 2013

CALIDAD PERSONAL

Calidad personal es la característica de la persona que, manteniendo su autoestima, es capaz de satisfacer expectativas de las personas con las que se relaciona. Alguien con calidad personal, tendrá la capacidad de entender, asimilar, elaborar información y utilizarla para resolver problemas, de poder mantener una relación personal satisfactoria, relacionarse con la sociedad y mantener un equilibrio en la toma de sus decisiones. Es un concepto creado por uno de los más reconocidos gurús de Calidad: Claus Moller, fundador de una de las más importantes consultoras en el mundo: TMI World.

En la misma línea, J.J. Vázquez Bonilla, consultor especializado, dice lo siguiente: "Una persona con un buen grado de autoestima, auto-realizada o en proceso de auto-realización, es decir, consciente de lo que es y de lo que quiere y satisfecha con el camino adoptado para realizarse en la vida, sería una persona de calidad”.

SEIS elementos básicos para conseguir Calidad Personal serían:
- Comenzar el día con una sonrisa, aunque tengas que reírte de ti mismo.
- Tú, puedes. Realiza tus actividades con entusiasmo. Realízate con lo que haces y eso te traerá satisfacción.
- Busca el conocimiento y la destreza. Son los dos factores principales que comprenden la competencia. Aprende y practica.
- Ten en cuenta que las personas son el centro de máxima importancia de todo (emisor y receptor, son personas).
- En la naturaleza, nada se crea, todo se trasforma.
- Busquemos normas adecuadas. Los numerosos errores humanos que han producido la alteración del medio natural, nos han conducido a crear normas de convivencia más amigables. Estas normas aplicadas a casi todas las actividades humanas, nos permiten minimizar los daños involuntarios al medio-ambiente y a nuestra propia convivencia.

María Elisa Acosta, licenciada en Psicología y Consultora especializada de Procesos de Desarrollo Directivo, nos dice lo siguiente en su libro "Un proyecto de vida para directivos":
Cuando sabemos lo que queremos, nuestra vitalidad y entusiasmo crecen, nos sentimos optimistas y gozamos de la felicidad de realizarnos y de lograr lo que queremos. Nos sentimos capaces, avanzamos y, por lo tanto, nuestra vida nos satisface. Mejorar nuestros hábitos, nos da conciencia sobre el uso que damos al intervalo tiempo-vida y da eficiencia a nuestros esfuerzos. Tengamos claridad sobre los objetivos decididos.
Facilitemos las relaciones de colaboración con los demás. Nos servirán para saber cómo dar ayuda y apoyo, y a la vez, para obtenerlos también.
Protejamos nuestra salud, porque nos dará la oportunidad de ser más felices al lograrlo, facilitando nuestros resultados al saber por qué nos estamos esforzando
".


divendres, 4 de gener de 2013

ALTRUISMO Y CONDUCTA PROSOCIAL

¿Cuándo considerar la conducta como altruista?

El Dr. Fernando Chacón, en su Tesis Doctoral de1986: “Altruismo y Conducta de Ayuda”, al abordar la definición cotidiana de altruismo encuentra dos dimensiones problemáticas para su operativización científica: la consideración del altruismo como actitud opuesta al egoísmo y la exigencia de una motivación interna preocupada por proporcionar bienestar a los otros. La definición de altruismo que aparece en el Diccionario de la Lengua Española, es la de procurar el bien ajeno aún a costa del propio. Parece que las consecuencias finales son beneficiar a los otros, y eso es precisamente lo que hace que consideremos que un acto es altruista.


Aunque la consideración moral del altruismo nos lleve a una definición que incluye la motivación, sabemos que es posible ejercer la ayuda sin sufrir costes e incluso recibiendo beneficios por ello. Para resolver esta contradicción los científicos han optado por una categoría menos exigente: La Conducta Prosocial. El término “Altruismo” quedaría así reservado para los actos voluntarios que proporcionen exclusivamente beneficios ajenos. Las conductas prosociales incluirían a los actos altruistas, pero que no necesariamente serían referentes a beneficiar a los demás, sino también a nosotros mismos.

El ser humano altruista, debería pasar totalmente desapercibido, sin querer alardear y sin querer ser valorado y/o considerado positivamente por parte de los demás. Es alguien consciente de lo que se necesita y hace lo posible por ayudar, pero siempre evitando llamar la atención y desde la sombra del ansiado reconocimiento ajeno. Eso es lo que hace que el auténtico altruista parece que no exista, pero afortunadamente, sigue agazapado y sin dejarse ver, y aún así, haciéndose notar por sus hechos favorecedores hacia los demás.

Esas personas son las que realmente merecen un homenaje y un reconocimiento, y no porqué lo pidan, sino porque gracias a ellos, la vida aún tiene un cierto sentido, y muchas situaciones de pronóstico complejo o con graves riesgos para un entorno determinado, acaben milagrosamente de forma positiva y totalmente inesperada.
De todo corazón y con la conciencia muy clara, solo quiero decir una frase: Gracias altruistas, por ser, estar y hacer lo que creéis correcto sin ninguna otra finalidad que el bien ajeno.


S. Arxé 


EL PRINCIPI DE PARETO

A principis del segle XX, el economista italià Vilfredo Pareto, va observar que el 80% de la riquesa d’Itàlia pertanyia a un 20% de la població. Curiosament, va veure altres situacions en les que l’equilibri de percentatges era també de 20 / 80 (exemples: el 20% de treballadors feien el 80 % de la feina, el 20% de delinqüents cometien el 80% dels delictes, el 20% de conductors causaven el 80% dels accidents, el 20% dels clients dels bars consumien el 80% del alcohol, i mes o menys en aquesta proporció, trobava molts mes exemples).

Matemàticament, aquest principi no és del tot exacte, però si existeix la regla 64/4, que ve de tenir en compte que el 80% de 80 és 64 i el 20% de 20 és 4.

Les aplicacions d’aquest principi poden arribar a ser molt útils si ho generalitzem en altres àmbits:
• Aproximadament, el 20% del temps que dediquem a una tasca, ens produirà el 80% dels resultats
• Ens posem (aprox.) el 20% de la roba que tenim al armari
• Passem el 80% del nostre temps amb el 20% dels nostres amics
• En reunions de negocis, el 80% de les decisions que prenem ho fem en el 20% del temps
• Al estudiar, ens centrem i rendim el màxim 45-50 minuts de cada hora (aprox. un 80%)

En fi, son aquelles curiositats que quan ens assabentem, ens donen que pensar, ja que aquest principi descriu el fenomen estadístic en el que una petita quantitat de valors elevats contribueixen mes al total que un gran número de valor baixos.
Ho trobo interessant, no us ho sembla?



dimecres, 2 de gener de 2013

LA GENT DEL VOLTANT

Des dels inicis del temps, en els essers humans, hi han algunes dificultats a nivell de relació interpersonal que no haurien de produir-se. Ens convertim molt ràpidament en animals socials, envoltats de gent, que escollim nosaltres per decisió pròpia, com per necessitats variades que decideixen per nosaltres (veïns de compromís, companys de feina que veiem a diari, amics d’amics amb els que hem d’estar, ...) i una llista innumerable d’altres possibilitats que no s’acabarien.

Ens costa molt ser clars, directes i selectius. No sabem dir que NO. El fet de poder quedar malament amb algú és insuportable; a veure que pensaran si no hi anem, poder ja no ens voldran tornar a veure...

Això fa que dia a dia i mica en mica, se’ns vagi omplint el sac pel pes que anem portant. Tenim por a ser, sentir i demostrar, el que realment som i sentim, amb la qual cosa continuem angoixats per la situació social que vivim. 


Penso que no podem agradar a tothom, fem el que fem i diem el que diem. Això no ens fa ni millors ni pitjors que els altres, sinó diferents. Intentem dons envoltar-nos de la gent que ens agrada i no dubtem en cap moment d’escollir el que ens va bé a nosaltres. Tant sols és això, no volem fer mal a ningú, però tampoc volem fer-nos mal a nosaltres mateixos, mantenint una situació de relació per obligació, pena o per no estar sols. 

És molt pitjor veure com al nostre voltant hi ha molta gent, que pel motiu que sigui, no ens aporta res del que necessitem o desitgem, i saber que ens sentim totalment sols.