L’INDIFERÈNCIA EXTREMA

És l’actitud malaltissa de no mostrar interès per res, per ningú o per cap objectiu a desenvolupar. És la falta absoluta i total de motivació, il•lusió i/o desig per qualsevol activitat, possibilitat o opció que podem tenir en el nostre dia a dia. De fet i resumin-t’ho, seria quasi com està mort en vida, l’absència del res, l’anestèsia absoluta per decidir, crear, construir i sentir. M’esgarrifa només de pensar-ho.

És potser la sensació que mes ens aïlla del resta de essers humans, de les emocions, de la socialització. És un vuit absolut que no ens genera cap resposta emocional, tant respecte a nosaltres mateixos com respecte als altres.

L’indiferent és com una ànima en pena que camina sense rumb, sola, sense cap meta ni objectiu i sense un destí conegut. Per això dic que és com estar mort en vida.
Certament és difícil mostrar aquest grau d’indiferència, i freqüentment, mal utilitzem aquest terme per definir un interès reduït o una poca motivació, per això no ens adonem del error que cometem al dir que ens és indiferent, o que tal o qual opció no ens importa gens, que ens és igual.

Sempre i per poc que ens importi, tenim una certa tendència a decantar-nos per quelcom, tot i que no en siguem prou conscients.

Per molt que ens costi, fugim tant aviat i despresa com puguem de la sensació d’indiferència extrema. Amb ella, no som res, és com si no existíssim, no trobem cap sentit a canviar, a viure o a aprofitar el que ens anem trobant al voltant nostre. 

No la hem de deixar créixer. És un càncer que s’ha d’eradicar. No li dediquem ni un segon d’atenció. Extingim-la sense contemplacions. A la llarga, ho agrairem.